Aquest dietari descriu la travessa integral del Pirineu entre l’Atlàntic i la Mediterrània al llarg de gairebé nou-cents quilòmetres per colls, cims i tarteres. La Transpirinenca neix a la costa basca entre boscos i masos escampats que retrobem a l’altra punta de la serralada, a Catalunya. Enmig s’alcen els gegants aragonesos i les glaceres, que apareixen i desapareixen des del Balaitús fins a l’Aneto. Al llibre s’hi explica l’experiència personal de l’autor, però també hi ha notes històriques, geogràfiques, sobre mitologia i literatura, etc. Compta amb un capítol final amb els itineraris i mapes de tota la travessa.
Aquest llibre reuneix els articles publicats a la revista Muntanya al llarg de les darreres tres temporades, amb un text revisat i augmentat parcialment; també inclou un resum dels itineraris, mapes, així com 16 pàgines de fotografies que, juntament amb tres il·lustracions, completen aquesta excel·lent obra dedicada als Pirineus.
Properes presentacions
El dia de Sant Jordi l’autor, Ton Barnils, signarà exemplars de 19 a 20 hores a la parada de llibres de la rambla Catalunya que hi haurà enfront del número 70 (entre València i Aragó).
El proper dimarts 28 d’abril, a les 8 del vespre, el llibre es presentarà oficialment a la sala d’actes del Centre Excursionista de Catalunya (Paradís, 10), amb la presència de l’autor, de l’editor Enric Soler Raspall i de David Mengual, autor de les fotografies i il·lustracions. Tothom hi està convidat.
Extractes
Cap d’Higuer
Híguer és un esperó rocallós que entra mar endins i amb ell ho fa un bosc de castanyers i falgueres. M’he banyat en les aigües verdes de la platja dels Frares, mig amagada entre roques i vegetació, sota un cel rúfol i gris. M’he submergit i he deixat que les plantes marines m’acaronin els peus mentre peixos platejats em fan pessigolles a les cuixes. Quantes vegades he imaginat aquest instant!, el del principi de la travessa. La muntanya neix del mar i amb ella també el nostre camí. Hi ha un personatge misteriós en un racó de la cala: alt, d’uns cinquanta anys, trist i mut, taciturn. Té els cabells llargs i bruts i una cara fosca amagada per un abric fosquíssim. Els ulls enfonsats i fixes (…)
Navarra
La valleta està puntejada aquí i allà de cases antigues en una mena d’ordre natural i atàvic. El darrer tram de la jornada és una orgia de faigs: faigs vells, faigs joves, faigs trencats, faigs damunt d’un riu, la llum somorta de la tarda entre els faigs. El bosc és dret i cau avall, avall, creuat per l’aigua dels torrents que baixa rabent. Quin deliri! A voltes, malgrat el cansament de tantes hores de marxa i la fosca que ens abraça, m’aturo i miro els arbres que deixem enrere. Sento que sóc molt a prop d’ells, que aquí ja hi he caminat en somnis, i em vénen ganes de plorar. A Sorogain hem dormit al ras, extenuats, sota les estrelles (…)
Un nom gravat a la pedra
Ens hem fixat en una pedra blanca i dreta enmig d’un prat i l’hem confosa amb una font, assedegats com estàvem. Ens hi hem atansat i en David ha llegit en veu alta un nom gravat a la pedra: Oriol Solé Sugranyes. El cor m’ha fet un salt. M’hi he apropat, l’he tocada i he aspirat aire durant uns segons. M’ha costat de creure el que estava veient. Aleshores li he explicat la història d’aquest anarquista català assassinat aquí a trets, just a uns centenars de metres de la frontera, quan fugia d’uns guàrdies civils l’any 1976. Tenia vint-i-vuit anys. És un fet que m’és familiar i me n’han parlat a casa. El que he vist des que vam sortir del mar m’ha portat fins a aquesta mort que sento propera? El cap prova d’enllaçar imatges que la vida, capriciosa com és, ens aboca damunt sense ordre, en llocs i moments diferents, però que a nosaltres ens provoquen una mateixa emoció. Aleshores sentim música ben endins nostre i provem de fer-ne una cançó. A mi m’ha sortit una cançó trista.
Una ascensió perillosa
L’ascensió s’ha fet més perillosa perquè la roca és llisa i ha calgut buscar bé les preses, tot evitant els trossos massa espadats. A sota, la clotada de Pondiellos sembla el forat d’un pou, rodejada de les parets fosques del Garmo Negro. En poca estona he arribat a un collet suspès que dóna entrada al pic occidental de l’Infierno. M’hi he apropat per una cresta escorxada pel llamp, molt estreta i de mal trepitjar. La por de caure daltabaix m’abraça perquè l’abisme també és el buit que ens devora després de consumar el desig i he fugit pels tallants en una destrepada ràpida i nerviosa. Al fons, tot ho domina el Balaitús, melancòlic i de colors salvatges, i més a prop s’obre un circ ferotge, sense un bri d’herba, com si fos la gran ossamenta d’un gegant.
Els pastors
A mig camí hem vagarejat gairebé una hora per les Bordes de Nibrós, que romanen dretes i en bon estat. El llogarret reposa amagat en un fondal que pentinen les branques dels freixes. El color de la pedra és negrós i les cases s’apilen les unes amb les altres per protegir-se de les nevades i del fred. He trobat un paraigua negre i llarg, d’aquells que serveixen per arraulir-se amb el gos i vigilar les ovelles els dies de pluja, amb el mànec de fusta recolzat en un mur com si l’haguessin deixat ahir. Les llums ploroses del capvespre tenyeixen el coll de Lleret i a Tavascan fosqueja mentre davallo i penso en els pastors. Ells van ser els primers a fer de la muntanya un lloc per als homes i obriren la porta als que hem vingut després. Van construir cabanes i orris, van donar nom a les valls, a les comes i als rius. La travessa del Pirineu és una transhumància que segueix el silenci d’uns ramats que ja no hi són, però nosaltres encara ens guiem pels camins que van dibuixar al llarg de milers d’anys.
Núria
Mossèn Bonaventura Carrera va emportar-se clandestinament la marededéu del santuari el juliol del 1936 pel coll de Finestrelles, a uns centenars de metres d’on hem reposat avui. La Guerra Civil havia esclatat i els atacs a les propietats de l’Església van ser fulminants. El dia 22, el capellà de Núria va ficar la imatge dins la motxilla i la va substituir per un sant Joan que va deixar al camaril disfressat amb els vestits de la verge. A la tarda va córrer cames ajudeu-me fins a saltar la frontera amb França i va amagar la talla de fusta a prop de la font del Segre. L’endemà pel matí, Bonaventura Carrera va escarbar la terra com si fos un bou i va trobar la imatge entre les gleves i el pedruscall. La marededéu havia passat la nit com una fugitiva, sola i embolicada amb un farcell. Els còmplices foren tres: Jacques Molas, cosí llunyà i company de cacera; Manuel Carreras, estiuejant de Sallagosa, i en Llopis, mosso i camàlic de l’hotel de Núria. Si bé és cert que els avantpassats dels catalans són pagesos pels quatre cantons, també ho és que tots tenim entre els parents un capellà, una monja o un frare. A la nostra família ens va tocar un capellà de bosc. El tiet Ventura, com el coneixien a casa (…)
Primeres pàgines i arxiu fotogràfic: Tushita Edicions
Revista Muntanya 