Miquel Sànchez: “La muntanya no és un esport, fas muntanya per a tu mateix”

Miquel Sánchez (Barcelona 1955), alpinista i guarda del refugi Ventosa i Calvell des de l’any 1982, és instructor de l’ECAM i professor de telemarc.

Entrevista a cura de DAVID MENGUAL

Miquel Sànchez ha participat en expedicions al Manaslu, l’Everest i l’Ama Dablam, al Nepal, o al Kadernath Dome, a l’Índia. Ha fet primeres ascensions en llocs tan poc habituals com ara Togo, Mauritània, Benín, Mali, el Sinaí, Iran o Oman. Ha realitzat travesses amb esquís als Alps, el Líban, el Marroc, Turquia, Grècia, Bulgària, el Japó, les illes Lofoten o Grenlàndia. Amb els esquís també ha fet travessies de llarga distància, com la Carros de Foc en el dia, la Volta a l’Aran en tres dies, les Quatre Estacions en el dia o la travessia del Pirineu en 12 dies. Amb l’Enric Lucas va formar part del primer equip estatal que va participar a la Pierra Menta, però també ha participat en altres curses, com la Patrouille des Glaciers o la Carlo Marsaglia. Amb bicicleta, ha viatjat per Argèlia, Mali, Equador, Costa Rica i Cuba.

¿Quan vas començar a anar a la muntanya?

Vaig començar tard, als 17 anys, amb amics del barri, i després amb un curs d’esquí de muntanya del CEC, amb el meu amic Joan Soto. Des de llavors sempre amb el CEC, primer fent esquí i després escalada. M’agraden igual les dues coses. A l’hivern no penso en escalar. Però quan arriba la primavera, ja em crida la roca.

¿I la primera expedició?

Va ser l’any 1982 al Manaslu. El grup ja estava fet: Pere Aymerich, Enric Font, Ton Ricard, Jordi Canals, Esteve Vergés i Conrad Blanch. Poc abans de sortir, el Conrad no va poder venir per feina i va quedar una plaça lliure. Jo, en aquell moment treballava en una agència de publicitat a Barcelona. Vaig demanar dos mesos, però em van dir que no i vaig deixar la feina i me’n vaig anar al Nepal.

¿Què ens pots explicar d’aquesta expedició del Manaslu?

Va ser molt dur. L’Himàlaia d’abans no té res a veure amb l’Himàlaia d’ara. Érem sis i volíem baixar amb esquís. Això ja era excepcional. Hi vam anar amb molt pocs diners. Tots vam haver de demanar crèdits. Quan eres a la muntanya estaves sol. Ni internet, ni telèfons mòbils, ni comunicats meteorològics. El 1982 va ser un any de nevades brutals. Plantaves la tenda amb els esquís de 1,80 m drets, i quan sorties estaven enterrats. Vam tenir un allau al Camp 3 i vam perdre molt material. Un atac ràpid, molt mal temps i molta neu. Recordo molta gana a la tornada cap a Kàtmandu. Només teníem arròs blanc. Un cop a Barcelona, després de la desgràcia, els vaig fer pena a la feina i em van oferir tornar; però tenia clar que no ho havia de fer i me’n vaig anar al refugi. Va ser una revelació, havia passat alguna cosa.

¿I després va venir l’Everest?

Sí, el 1983 i el 1985. El Manaslu era una mena de preparació per a anar a l’Everest. Del grup, hi vam anar el Conrad Blanch, el Toni Sors, el Ton Ricard i el Jordi Canals. Érem 11 i al 1985 s’hi van afegir el Carles Vallès i el Xavi Pérez Gil.

¿Per què no has anat més a l’Himàlaia?

El que s’està fent ara per a mi no té cap sentit. El Manaslu, ara mateix s’està fent amb oxigen. ¿Com pot ser que una muntanya que es va pujar per primer cop fa 50 anys i es va fer sense oxigen, ara en cal? A l’Everest no volíem portar oxigen. Només per a emergències. Cordes fixes, només al coll nord. Ara he vist fotos del coll nord amb cordes fixes, un desplegament de tendes impressionants i gent per tot arreu. Quan hi vam anar nosaltres i havia uns suïssos a la cara nord i nosaltres. Recordo una nit, allà a 7.000 m, amb el Toni Sors dins la tenda, amb un vendaval brutal. Ens vam vestir i vam passar la nit així, per si de cas. Treies el cap de la tenda i no veies ningú, i ara està ple de gent.

¿Com han evolucionat els refugis de muntanya?

Els refugis no han evolucionat. El que ha canviat és la clientela. Jo estic amb el mateix refugi des que es va inaugurar. Ara tenim plaques solars, telèfon i internet, però l’edifici és el mateix. Els guardes no tenim lavabo ni dutxa propis. L’equip de l’estiu dorm a la part hivernal perquè no hi ha espai. Ara hi ha massa normatives i molta exigència per part dels clients: vegetarians, celíacs i intoleràncies diverses. Hem de fer filigranes per poder atendre a tothom. No tenim espai. Tot té un límit. Sort que tenim l’helicòpter. El pitjor és que no es veu solució. Les entitats i la Federació no tenen diners. El parc tampoc. L’administració tampoc en té i, per tant, ningú inverteix. Cada vegada hi ha més gent que va a la muntanya i cada vegada volen més coses, i es normal. A més, hi ha els corredors. T’has d’adaptar perquè la societat canvia. S’està venent Pirineu, natura, salut, aire lliure, esport, superació, descoberta. En trenta anys tenim els mateixos refugis, o menys dels que teníem, i no estan pensats per a la pressió de públic que hi ha avui dia. No és com als Alps. Allà tot s’actualitza. Han ampliat el refugi Gôuter, el del Monte Rosa, el Tête Rousse, veuen que és una font d’ingressos, un turisme que s’ha de cuidar.

¿Com va néixer la ruta Carros de Foc?

D’una manera espontània. El nom ve de quan es feia la volta als refugis del parc en un dia. Vam començar la Colomina i el Ventosa. No era una competició. Era una volta que fèiem els guardes. Després ho van venir a fer alguns amics dels guardes. Em sembla que va ser el Quim Merlos, del Llong, que quan passàvem deia: «passen els carros de foc». Llavors ho vam començar a organitzar. L’any 2000 vam veure la part comercial. Vam pensar en promocionar tots els refugis per etapes.

¿Vau ser pioners?

Sí. Després se n’han fet moltes altres. Vam posar en marxa el sistema centralitzat de reserves. És una manera de donar a conèixer la zona. En l’any rècord van venir 2.500 persones. Després van venir Cavalls del Vent, la Porta del Cel, la Senda de Camille… Suport institucional cap. Mai cap subvenció per a promoció. Pots entrar per la vall que vulguis. Dones vida als pobles.

¿Ha canviat la manera d’aproximar-se a la muntanya?

Ara tothom corre i va molt lleuger, però això, a mi ja m’està bé. Jo no he anat mai amb botes a la muntanya. Si anava a trepitjar neu sí, però si no sempre he anat lleuger, amb calçat esportiu i ràpid. Amb l’Enric Lucas hem anat a escalar al Pirineu a llocs on encara quedava neu i anàvem amb vambes i grampons per anar ràpids i lleugers. Però això requereix un cert nivell i una certa tècnica. Enyoro les sortides d’abans amb els veterans, que portaven tota la vida fent muntanya i encara que no t’expliquessin res, veies com actuaven i n’aprenies. Ara hi ha gent fent cursos d’allaus amb gent que amb prou feines esquia. A la muntanya s’hi ha de saber anar amb seguretat, encara que les condicions no siguin les millors. Potser falta un procés d’aprenentatge. Hi ha gent que sense fer massa muntanya ja fan cursos de monitors o de tècnics. Recordo el cas d’un titulat que no sabia què era l’Eiger.

Vas fer els documentals de la Hornli del Cerví i de la Mittellegi de l’Eiger. ¿Com va ser l’experiència?

Volíem filmar una mena de trilogia fàcil: Eiger, Cerví i Jorasses per les arestes més assequibles i clàssiques. Va quedar molt maco. Hi ha una tendència a explicar-ho tot al Facebook. Jo no tinc Facebook personal. Les coses s’han d’explicar no com una cosa que has fet tu, sinó per donar idees i per facilitar que la gent ho faci. Per promocionar l’activitat. Perquè es vegi que es pot fer. De vegades hi ha gent que té ascensions mitificades i pensa que no les pot fer. Si ho veuen en directe, realment veuen el que hi ha i potser s’animen a fer-ho i poden viure experiències molt maques. No eren reportatges espectaculars. Eren bàsicament divulgatius.

¿A una muntanya, l’ataques o negocies amb ella?

Negocio sempre. Vaig a gaudir-la i si es complica has de negociar. Considerar que triomfes sobre la muntanya és molt absurd. Hi ha hagut un punt d’inflexió. Per exemple quan van néixer les revistes de muntanya. La muntanya no és un esport, és una activitat, però és una activitat sense espectadors. Es fa al medi natural. Carregues la motxilla i dorms malament. Ho fas per a tu mateix. No t’omple que t’estiguin mirant. Quan baixes truques als col·legues i els expliques el que has fet per compartir-ho i aquí queda la història. Ara, abans d’arribar al cim, ja ho posen al Facebook. Arriba un punt que si no ets a les xarxes socials sembla que no existeixis. Quan he escrit escalades a Iran o a Oman, ho he fet perquè a mi m’ha costat molt trobar la informació i la vull posar a l’abast de la gent perquè la tingui. No ho faig perquè la gent vegi el que faig, sinó per divulgar. No són activitats punteres, però les gaudeixes molt. No es tracta de demostrar res a ningú, sinó de posar en comú un coneixement.

¿Creus que la comunicació entre els muntanyencs ha canviat?

Avui hi ha un desconeixement de la història de la muntanya espectacular. La gent jove no sap qui és l’Anglada, els Ravier o Russell. No és valora l’experiència. En aquella època sortien de Manresa amb camió fins a l’Afganistan, feien una muntanya i tornaven. La gent jove, això no ho valora. I van ser molt innovadors. Quan van anar al Saraghar van progressar per la paret amb tècniques d’espeleologia. Fa 25 anys l’Enric Lucas i el Nil Bohigas van obrir una via a la cara sud de l’Annapurna, que va ser una cosa brutal i no es recorda gaire ni es reconeix. La comunicació entre la gent ha canviat molt. Potser amb la professionalització de la formació tot això s’ha perdut i potser és irrecuperable. La gent que es vol dedicar professionalment a la muntanya són molt gelosos de la seva formació i dels seus coneixements. Els clubs han de posar unes bases mínimes, transmetre uns coneixements. I si la gent vol fer coses de més nivell, potser ja anirà a buscar un guia.

¿Què ens pots dir de l’esquí de telemarc?

Jo en faig i aquí no se’n fa gaire. A Europa, sí. M’agrada la tècnica, el moviment. Quan vaig començar corria curses amb l’Enric Lucas. Vam anar a la Pierra Menta. Vam ser els primers catalans en participar-hi. Vam quedar vintens. Va ser un punt d’inflexió. Vaig deixar de córrer i vaig començar amb el telemarc. El telemarc m’ha donat sensacions molt maques. Ha estat una eina que m’ha convidat a viatjar. He fet rutes que amb esquís de muntanya no hauria fet. Vam fer una travessa al Líban i vam continuar fins a Síria. Després vam anar a Grècia, a Bulgària i al Japó.

¿Què ens pots explicar de les travessies pel desert?

En bicicleta, el primer viatge va ser a Argèlia i Mali, i fins i tot vam obrir una via d’escalada a Mali. El Salvador Camplillo tenia el material. En aquella època es viatjava poc en bicicleta de muntanya. Costa trobar gent per fer coses, però això també és un al·licient. Fer coses noves és complicat i cada vegada més. La Carros de Roc també és un invent precursor. És assequible a tothom. La dificultat de les coses es relativa. El que compta és la satisfacció que et dóna.

¿En quines coses has estat precursor?

Treballar de guarda quan aquí no era un ofici, baixar d’un vuit mil amb esquís, el telemarc, la Carros de Foc, la Carros de Roc, els viatges pel desert amb bicicleta, la Pierra Menta… Sóc mediocre en tot, però he gaudit.

¿Què t’hauria agradat fer i encara no has fet?

La volta al món amb bicicleta. Però això potser ja no es podrà fer. Potser allò que vam fer per Mali amb la bicicleta ara no es podria fer. El món s’ha globalitzat, però tot és més complicat. No faré mai res al mar. M’agradaria anar al Tibesti, una regió muntanyosa i volcànica del Sàhara, entre el Txad i Líbia. Doug Scott hi va anar als anys 60 i va obrir una parell de vies. Si el que vols realment és escalar ho pots fer a Catalunya; però si busques alguna cosa més, una altra cultura, una altra gent, una manera de fer, sentir-te a la pell de gent que ha estat allà, has de viatjar.

¿Busques una mica l’essència de tot plegat, oi?

Quan vam estar a Oman vam fer una via que es diu l’Esperó dels Francesos, que als 70 havien obert els francesos. Vam trobar restes de corda fixa dels aperturistes, material, una caixa de fusta amb llaunes de conserva. M’agrada això, té la seva gràcia, imaginar, reviure. Quan aquí fas una via que en el seu moment va obrir l’Anglada, m’agrada pensar per on ho hauria fet, el sisè sentit, la lògica de la paret. T’ajuda a valorar el que van fer els precursors amb la corda lligada a la cintura. Quan vaig arribar al refugi el 1982 no hi havia vies ni clients. Tenies temps lliure. Era un paradís. Al juliol i a l’agost hi havia dies que no hi havia ningú, no passava ningú. Era un paradís.

I després de tot sempre queda el refugi…

La gent jove ens deu veure com uns carcamals que estem agafats al refugi i que estem aferrats al negoci, però en el meu cas no és així. Si jo no estigués al refugi trobaria a faltar viure allà dalt. Em sento part del refugi. Em sento com una puta pedra d’aquelles muntanyes. Jo estimo això, sóc això. És importantíssim equivocar-se. Dels errors se n’aprèn. La muntanya és aprenentatge. T’has de poder enfrontar a qualsevol situació o problema i solucionar-ho. Intentar no matar-te i tirar endavant.