Entrevista a Joan Quintana i Paredes

L’entrevista de la revista Muntanya 920 (març 2017)

L’alpinisme glacial té un nom:                  Joan Quintana i Paredes

 

img_4691b
(c) Claire Marie Cécile Arola
Joan Quintana i Paredes (Barcelona, 1960) és un dels alpinistes glacials més coneguts del nostre país, precursor d’una especialització poc comuna: l’escalada en gel. Ha escalat més de 2.000 itineraris en 20 països diferents, 1.000 cascades de gel, algunes de les més difícils del món, i ha obert més de 30 itineraris nous, alguns en solitari i altres hivernals.

Joan Quintana i Paredes és membre actiu del CADE des de 1980, professor de les escoles catalana i espanyola d’alta muntanya, i durant 27 anys ha estat president del GAME. En l’àmbit internacional, és membre del Groupe Pyrenneiste d’Haute Montagne i del Groupe Haute Montagne de Chamonix. És autor de 10 llibres i més de 50 articles sobre l’alpinisme glacial. Actualment treballa en nous capítols de Al Filo de lo Imposible (RTVE) i Temps d’Aventura (TV3). Ha estat protagonista de la pel·lícula Gavarnie Solo, que tracta d’una escalada en solitari integral a les cascades gelades del circ de Gavarnie. Quintana, al llarg de la seva trajectòria alpinística ha rebut diversos premis i distincions, com la medalla d’or al Mèrit Esportiu (2000) o el Piolet d’Or a la millor activitat d’alpinisme (1999).


A cura de Xavi Ayuso


¿Quan t’inicies en el món de la muntanya?

M’inicio en el món de la muntanya a la dècada de 1970. El meu pare m’apunta al Grup de Muntanya Gelera, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, i amb ells m’estic anys fent excursions, orientació, el típic curset de muntanya, amb el Toni Lázaro, que és meu primer monitor, però també començo a escalar.

Ràpidament destaques en l’alpinisme i en l’escalada en gel. ¿Com va ser?

Home, ràpidament no. Començo als anys 70 i estic uns anys fent alta muntanya. Jo escalo, però no he estat mai escalador. No sóc escalador. Sóc alpinista i muntanyenc. Començo a fer cims, sobretot a Catalunya. En aquella època anàvem amb autobús i amb el tren fins a Núria, que era on podíem fer alta muntanya, com el Puigmal o el Pedraforca. Però aviat m’adono que hi ha muntanyes que fan més punxa i veig que aquestes m’agraden més; però per pujar-les cal saber escalar, i a partir d’aquest moment és quan començo a formar-me com escalador d’alta muntanya.

Joan Quintana a la goulotte Vent du Dragon III-5M5 (Aiguille du Midi, Alps).
Joan Quintana a la goulotte Vent du Dragon III-5M5 (Aiguille du Midi, Alps).

¿També és quan decideixes fer-te guia?

Això passa uns anys després. Estic uns anys fent muntanya, però arriba un moment que faig el primer viatge a Chamonix. Era l’any 1976. Tenia 16 anys. Vam dir a casa que anàvem als Pirineus i ens vam plantar a Chamonix un mes. Ens va anar força bé i vam fer el Mont Blanc, la Verte, l’Aiguille de Midi i molt bones escalades. Uns anys mes tard m’adono que em vull dedicar a fer de guia, però en aquell moment, a Espanya, ser guia era una professió que no estava regulada. Veia els francesos que vivien d’això i jo també m’hi volia dedicar. Quan ho veig clar és quan vaig per primera vegada a Gavarnie. Escalant a Mont-rebei vaig conèixer Rainier Munch Bunny i Dominique Julien, que em conviden a casa seva, a Luz-Ardiden. Un Nadal vaig a veure el Julien i m’ensenya Gavarnie, que era com casa seva i on escalava amb els seus amics. I allò era molt i molt difícil. Era un guia que tenia els seus catàlegs i oferia ascensions. Jo copio el seu catàleg i el seu tríptic i començo a oferir escalades, com el Couloir de Gaube o les tres crestes del Balaitús, però molt tranquil·lament, perquè una cosa és editar un catàleg i una altra és tenir clients. Però vaig tenir la sort de trobar el meu primer client, el Manolo Bultó, i amb ell vaig fer mes de 120 escalades, moltes als Alps i les Dolomites.

¿I així és com decideixes especialitzar-te en l’escalada de casades de gel?

Per a mi les cascades de gel sempre han estat com entrenar-me en un gimnàs. A mi el que m’agrada és l’alpinisme i l’alta muntanya. És quan al Centre Excursionista de Catalunya, on m’associo, porten al Louis Audoubert a fer una xerrada, i ens passa una pel·lícula de la nord de les Droites, el Couluoir Nord del Dru i la integral del Peuterey. Tenia assegut al meu costat l’amic Alfons Valls i aquell dia em dic que vull fer això, el Couloir del Dru. M’interessa l’alpinisme. Reuneix tot el mite de Gaston Rebuffat: gel, neu i roca. Llavors començo a escalar, però no cascades de gel, perquè gairebé ni es coneixen. Començo a escalar la nord del Perdut, la del Taillón, on obro una goulotte; també el Couloir de Gaube o el Couloir de l’Y (vaig ser dels primers a fer -lo). El 1980 anem a Chamonix una altra vegada, però a fer parets de gel: el Triolet, les Courtes, la paret nord de l’Aiguille de Plan, la goulotte Gabarrou-Albinoni. Les cascades vénen després. Arran d’aquest viatge conec escaladors d’allà i em diuen que a l’hivern escalen cascades de gel. Com que al Pirineu tenim Gavarnie, es quan començo a decidir escalar cascades de gel, però a mi el que m’interessa és l’alta muntanya, però penso que això podria ser un bon entrenament.

Joan Quinatna a la canal del Riambau, a la paret nord del Calderer (Pedraforca)
Joan Quinatna a la canal del Riambau, a la paret nord del Calderer (Pedraforca)

¿Com era una temporada clàssica d’escalada?

Hi ha un abans i un després quan vaig conèixer el Gian Carlo Grassi. Abans de conèixer-lo anàvem al Pedra. Estava tot per explorar. Al Pedra, la cascada de l’Arbre, es diu així perquè jo li poso el nom, i també la columna del Verdet i la cascada Berguedà. Érem pocs. Recordo el Nil Bohigas, el Joan Cabau, el Manel i el Joan de la Mata, que eren molt bons escaladors. Als Alps, m’adono que aquella gent són més bons, més forts i més ben preparats. Llavors conec Gian Carlo Grassi, un dels millors glacialistes italians, que em convida a passar un temps a casa seva. Vaig al Mont Cenicio, a Itàlia, que és un coll molt alt (2.600 m), en condicions per escalar en gel a finals d’octubre. Després em dedico, de novembre a abril, a combinar cascades amb les ascensions d’alta muntanya. És una època que escalo molt. El primer viatge a les Rocalloses va durar 26 dies. Aquí coincideixo amb François Damilano i Godefroi Perroux. Els piolets eren rectes i ens destrossàvem les mans i havíem de parar alguns dies; però tot i això, em sortien temporades de 120 o 130 dies escalant cascades. ¡Eren temporades molt potents!

François Damilano i Joan Quintana
François Damilano i Joan Quintana

¿Quan parles de Gian Carlo Grassi i de François Damilano qualificaries aquell moment com l’època d’or de l’escalada en gel?

Sempre m’he sentit molt afortunat, perquè més que aquella època amb Grassi, Damilano, Godefroy Perroux, Thierry Renault, Eric Escoffier, Patrick Gabarrou, Marc F. Twight o Jean Marc Boivin (amb alguns d’ells sóc amic), els monstres de l’escalada en gel dels anys 80, el que més m’agradava és que els monstres dels 60 o 70 encara hi eren, com l’Andre Contamine i el Walter Cechinel, i això és irrepetible. Avui pots ser molt bo, però al Grassi o al Boivin ja no els coneixeràs. Ara bé, si em deixessin escollir potser m’hauria agradat viure 10 anys abans perquè viure amb aquella banda hauria estat brutal. Tot era diferent, però fascinant. He conegut Robert Gréloz i Andre Roch, els de la paret nord del Triolet. He conegut Kurt Diemberger, que me’l va presentar Josep Manuel Anglada, i va ser molt bo perquè jo havia fet la via de la Merenga al Gran Zebrú, molt difícil, i quan l’Anglada li va explicar al Diemberger, aquest va flipar. En el seu llibre Entre cero y ocho mil metros dedica moltes pàgines a aquella escalada. He tingut la sort de conèixer-lo i ara tinc la sort de conèixer el Manu Cordova, l’Iker Madoz, l’Oriol Baró, el Carles Gonzàlez o el Josito I. Gordito, que ha estat com un germà. He tingut l’oportunitat de conèixer gent del passat i del futur.

Jean Marc Boivin i Joan Quintana a Chamonix l'any 1981
Jean Marc Boivin i Joan Quintana a Chamonix l’any 1981

Vas ser referència durant molts anys de l’escalada en gel, quan hi havia en l’àmbit nacional escaladors més forts que tu. ¿Què et diferenciava?

Això del gel a Espanya era molt desconegut. Teníem el Jordi Pons, que sempre ha estat un referent en l’alpinisme i l’escalada en gel. A Madrid hi havia el Luis Fraga i el Paco Aguado, autèntic monstre als anys 80. Estem parlant de gent molt potent. Jo sempre he escalat més en roca que en gel. El que passa és que en roca sóc un de tants, però al gel li he dedicat més temps. Quan anava a Gavarnie no hi havia ningú d’aquí. La primera vegada a Malaval, hi vam ser amb el Toni Torà tres setmanes, sense veure a ningú, només al Perroux. Després hi vaig anar amb el Manel de la Mata i podríem buscar a les revistes Vèrtex, Muntanya o Desnivel articles on explico què es el Vallon du Diable, Malaval o Gavarnie. Ho explicava perquè no hi anava ningú d’aquí. Per això sóc conegut. Els meus amics sempre han estat més bons que jo, però he tingut la il·lusió i els he animat, hem fet equip i ens hem ajudat.

Joan Quintana escalant una cascada gelada.
Joan Quintana escalant una cascada gelada.

Has tingut oportunitat d’escalar cascades d’arreu del món. ¿Amb quina zona i amb quina cascada et quedaries?

Jo em quedo amb Gavarnie. És casa meva. He estat gairebé a tot arreu, he escalat en llocs rars: Montenegro, Rússia, Xile, Alaska, Islàndia, Finlàndia… he descobert llocs brutals com Fournel o la Têtte du Gramusat, però Gavarnie és casa meva. És als Pirineus, és la nostra història, la dels Ravier. Amb l’escalada en gel passa com en la roca. En una escalada clàssica tens la sensació d’una gran escalada. La cascada Banzayous, que no és molt difícil, quan acabes veus que has fet bona feina. Un altre lloc són les Rocalloses del Canadà. La meva primera escalada al Polar Circus. Hi vam anar amb el Toni Torà. En arribar a Calgary vam fer bivac al cotxe i a la matinada ja estàvem fent la Polar Circus, i el dia següent el Weping Pillar. ¡Quins records! A Kandesteg només hi he estat una vegada, però és meravellós. És molt difícil per a mi. Molt difícil, però és un lloc excepcional. Pel gel i l’alpinisme, em quedo amb Chamonix, el vessant italià del Mont Blanc, la glacera dArgentière, les Droites o les Jorasses.

¿Penses que s’ha arribat al límit de l’escalada en gel i per això l’evolució va cap al dry tooling?

No t’ho sabria dir. L’escalada en gel cada vegada és més difícil. Cada vegada s’escalen columnes més llargues, més difícils i no enganxades a la paret, que requereixen molta potència. Jo crec que encara se superarà. Recordo que quan vaig fer el Piton Carré, alguns llargs ja els vaig fer amb els piolets a les mans. Quan vaig fer el Gran Diedre de la punta de la Vinyola, el vaig fer amb piolet tracció; i alguns no em van creure. Ara es fa sovint, però llavors era M5. Ara es fa M13. El dry tooling és l’evolució clara. Avui dia, a la nord de l’Eiger potser es puja quasi tota la paret amb els piolets a les mans. Els canadencs escalen en coves amb sostres de gel. És una dimensió que, vista des de la tercera edat, ja em queda lluny. Però crec que l’escalada clàssica és molt potent i per a mi suficient.

¿Quina escalada t’ha quedat pendent?

Les que no he fet les he intentat, algunes al Canadà; el corredor nord del Dru, la nord de l’Eiger, on vaig ser fins al Bivac de la Mort. El que no he fet ho he intentat. Després he descobert que no es pot escalar tot. Cristophe Profit li va explicar a Walter Bonatti que un amic seu català havia tingut una experiència semblant a la seva al pilar central del Freney. Em va convidar a Chamonix i Bonatti em va dir que no havia escalat l’Eiger. Si Bonatti, que és el millor escalador de la història no ha escalat l’Eiger, jo no tinc dret a haver-ho escalat tot. Jo estic content, perquè el que no escalat ho he intentat i els meus amics no m’estimen pel que he escalat si no pel que sóc.

Una frase teva que em va impactar molt: “Si hagués tingut un físic més fort segurament estaria mort.”

Segur, perquè jo tinc dos virtuts: sóc tossut i valent, i això ha suplert els meus dèficits. El meu físic és molt just. Hauria pogut millorar-lo, però em feia mandra. Jo recordo als anys 70, després de fer la nord del Perdut, fer-nos una foto al mes de juny sense samarreta i ja tenia una mica de panxeta. És un desavantatge. Si hagués tingut el físic potent hauria intentat més escalades en solitari sense cordes, que és el que m’agrada. Hauria anat a l’Eiger sense cordes. Però el Thanatos no s’ha fet sense cordes. Si et dediques això i vas a l’Eiger i te’n surts o vas al Thanatos i te’n surts, arriba un dia que no te’n surts. Per a mi, l’èxit de l’alpinisme i l’escalada és arribar a vell. Escalant sense cordes he tingut ensurts. A l’Ice Fall de Gavarnie ja vaig tenir un ensurt escalant sol sense cordes: en un restabliment em va saltar un piolet i l’altre em va aguantar, i encara em vaig fer una foto. Sóc aquí, però si hagués estat més fort m’hauria perdut una part de la vida.

També vas dinamitzar molt l’escalada en gel, en un país sense condicions, com a president del GAME o fent estades arreu del món.

Això ve perquè el Jordi Colomer, que és amic meu i veí del barri de Sants, em va dir que en el grup d’alta muntanya es podien fer una sèrie d’accions. Amb ell i amb el Joan Garrigós, un dels meus millors amics, ens va semblar que podíem fer moltes coses. Ara, això s’ha descentralitzat molt, però en aquella època només ho fèiem nosaltres des del GAME. Vam fer una primera reunió al Pedraforca i vam convidar al Dominique Julien, que per poc es mata, perquè el vam fer escalar al desaigüe del refugi perquè no havia gel al Pedraforca aquell any. Ens vam reunir 150 persones de tot Espanya en una fonda a Guardiola. El Nil Bohigas va fer la seva xerrada de l’Annapurna, van venir marques comercials que van portar els seus productes. Vam fer història. Després vam fer el mític viatge al Canadà amb el Rafa Vadillo. Hi vam anar 150 escaladors d’aquí. Vam sortir al la portada del diari del Quebec, “La conquete espagnole”. Això s’ha dinamitzat. L’inconvenient de tan promoure és que ara hi ha molta gent que escala en gel. Ara hi ha gent molt bona i de molt nivell que escalen molt bé. Avui és normal que amics nostres hagin fet cinc o sis vies a les Grandes Jorasses i abans això era impensable.

Joan Quintana a la goulotte Phoenix (Gra de Fajol)
Joan Quintana a la goulotte Phoenix (Gra de Fajol)

¿Has estat reconegut amb diferents premis, com el Piolet d’Or. ¿Com va ser aquella escalada?

Jo tenia un amic al CEC, que era l’Enric Font, que estava preparant una expedició a l’Everest. A l’expedició de l’Everest del 1982 no em van invitar. No passa res. Però l’Enric em va invitar a la del 1983. Volien fer un grup representatiu d’escaladors del país. Jo en aquella època escalava amb el Carles Gusi i vaig dir que hi volia anar amb ell, però em van dir que no. L’Enric va morir al Manaslu, però el 1983, Conrad Blanch, que era el cap d’expedició de l’Everest, va mantenir la paraula de l’Enric i em va invitar; però sense el Carles, i jo em vaig desdir i no hi vaig anar. L’any 1984 hi ha una altra expedició del CEC, al Cho Oyu. Havia contactat amb l’Altadill, el Pons i el Civis i m’hi vaig apuntar. No teníem ni la foto, però el Reinhold Messner li va enviar per correu al Jordi Pons una foto del Cho Oyu, que ens va ensenyar un dijous al CEC. Quan vaig veure la foto em vaig esborrar de l’expedició perquè, amb tots els respectes, era un Corronco de Durro amb 6.000 m més, i a mi m’agraden les muntanyes amb punxa. A més, sempre he pensat que en les expedicions dediques molt de temps per poca cosa, perquè hi dediques dos o tres mesos i al final, amb sort, fas un cim; però en canvi, als Alps, en tres mesos fas molta cosa. Llavors, un amic meu, el Carles Vallès, que havia escalat molt als Alps, i que ja portava quatre o cinc vuit mils, sempre em deia que havíem d’anar junts a l’Himàlaia. Va trobar una muntanya de 6.000 m que s’hi podia anar en 25 dies. Com que el Carles s’apuntava a totes les meves propostes, jo em vaig apuntar a la seva. Vam baixar de l’avioneta a Lukla i vam arribar a Namche Bazar i el mateix dia vam seguir fins a Thiangboche. Era un any amb una primavera molt seca. L’any que van trobar el cos del Mallory a l’Everest. Vam anar al Tamserku, de 6.600 m. Una paret de gel típic Couloir Couturier, amb un tram mixt. Feia poc que havíem posat en marxa els Abalakov i ho vam deixar tot preparat per baixar. Tinc un record molt maco pel que vam fer i un record trist perquè hi va haver gent que va pensar que no ho havíem fet. M’ha passat sovint que la gent pensi que no he fet el que he dit i no em venia de nou. Jo escalava la Gabarrou-Albinoni sol a l’hivern i en alguna revista de muntanya d’àmbit estatal posava “El Sr. Tal ha escalado la paret tal, el Sr. Cual ha escalado la goulotte Tal y el Sr. Joan Quintana DICE que ha escalado…” ¿I per què? Potser pensaven que el meu físic no era bo. Em vaig acostumar a viure així. Porto més de 2.000 ascensions. Si me’n descompten 20 o 30, encara me’n queden 1.970. En qualsevol cas sé que els meus amics sempre han sabut el que he estat i mai han dubtat de mi.

La teva vida sempre ha estat relacionada amb la muntanya. ¿I en l’àmbit laboral?

Curiosament, el 1980 anem a Chamonix on veiem uns pantalons de pedaços d’escalada d’estiu. Pensem que els podem fer a casa. Primer els intento fer jo i com no teníem ni cinc, no va funcionar. Llavors busco un fabricant de Badalona i creem una marca que es diu Hotline. De seguida ens adonem que fent pantalons no fem negoci i els proposo fer jaquetes i altres coses. Des de llavors he fet de venedor de material, fins que una marca francesa que em patrocinava em va fer confiança i vaig crear amb un amic una petita companyia, Polar Circus. Hi vaig estar durant 18 anys, però allò es va fer gran i després ho vaig deixar. Sempre he tingut molta relació amb les marques. Vaig col·laborar amb Charlet Moser als anys 80. Vaig ser el primer patrocinat per Vertical Sports.

¿També vas ser dels primers en fer projeccions d’escalada i alpinisme?

Sí, n’he fet moltes. Primer a Espanya i a Catalunya. L’any 1984 el director del programa de televisió Al Filo de lo Imposible (RTVE) decideix fer un reportatge d’escalada en gel. Hi vam anar un mes amb el Toni Torà i el Ramón Portilla, que feia de càmera. Va ser el primer reportatge de la sèrie fora d’Espanya: a Malaval. Dos anys més tard, amb TV3, de la mà del Jaume Altadill, vam anar als Alps, amb el Toni Torà i el Joan Cassola, i vam fer un reportatge d’escalada en cascades de gel que va tenir molta incidència. Llavors només hi havia TV1, TV2 i TV3. Uns anys després, com que m’agrada l’escalada en solitari, decideixo fer un reportatge a Gavarnie. Parlo amb l’Òscar Cadiach perquè em fes de càmera, i amb ell vam fer un reportatge sobre una escalada que després es va passar per TV3, i tot això ha estat l’embrió de la productora que hem fet ara, que es diu PixPeak, on fem reportatges d’escalada en roca, gel o rius.

dsc_6082
Joan Quintana escalant una golotte en plena gravació.

¿Tens cap altre projecte entre mans?

Esportius no. Em trobo al Joan Martí i li proposo anar al Couloir Nord del Dru, que no hi anirem mai, però somiar és gratis. Els nostres somnis són muntanyes. He perdut tres quilos i mig i aniria amb tu demà a fer el Piton Carré. ¿Laborals? Consolidar el PixPeak. Poder fer algun episodi una mica lluny. Una muntanya aïllada. Jo no m’he entrenat mai. He estat un gandul, però ara visc a Vallvidrera i camino 10 km cada dia i això es el meu dia a dia. Ara hem fet un xou brutal que ha estat l’escalada amb el Jordi Pons al Vinhamala. No sé si farem un documental ni si ens donaran cap premi, però per a mi el premi ha estat participar. Per a mi, el premi me l’ha donat la FEDME durant 25 anys fent el que he fet i això és el meu dia a dia. Anar vivint. Esperar que glaci i anar escalant. No em preocupa tant el nom del que escalo, sinó escalar. Ja em va bé l’escalada aquesta del Xavi Metal, la Islandis. El Xavi es molt bon amic, molt bon escalador i un superglacialista i ha tingut l’oportunitat d’obrir aquesta joia. Jo prefereixo repetir la Islandis que fer altres coses perquè sé que és maco.

¿Què va representar per a tu el Centre Excursionista de Catalunya i el CADE?

Jo era del Gelera, a Hostafrancs, una entitat petita amb pocs mitjans, però en un moment determinat, a finals dels 70, els Pirates van venir al Gelera a associar-se i federar-se i jo estava amb els meus amics, el Juli Serrano i el Ramon Llinars, i van venir el Picazo, el Sergi Martínez, Joan Carles Aldeguer el Pato, que me l’estimo molt, el José Rodríguez… i tots ells tenien un perfil molt marcat d’escaladors en roca. Uns anys després, començo a fer esquí de muntanya i un dia conec al Miquel Sànchez i la Mònica Verge i em parlen del CEC. Vaig allà i entro al CADE i conec el Jaume Altadill, el Pepe Ponce, el Ricard Vila i escalo amb ells. Conec l’Alfons Valls, el Joan Jover i els germans Lalueza, també la Maria Antonia Simó, que era la secretària de la Secció de Muntanya, i el Kildo Carreté. Al cap d’un any hi ha un canvi generacional i em proposen ser el president i llavors aconseguim aglutinar un munt de cracs de Catalunya. Hi va haver un moment que érem el nucli potent del CADE. Hi va haver un moment que els dijous el racó del CADE era molt potent. Més de 30 escaladors molt bons: Leo Vegué, Joan i Manel de la Mata, José Luis Moreno, Joan Tomàs, Juli Varela… També tinc molt bon record dels dies d’esquí de muntanya amb el Pep Casanelles i el Josep Maria Sala. Jo segueixo sent soci del CEC perquè per a mi el CEC em va donar molt i penso que a les entitats se les ha de fer costat i és d’obligació seguir sent soci. Sé que ara s’han fet una mica més petits i s’han venut una part del local social, però si ets muntanyenc i de Barcelona has de ser del CEC. També soc del Centre Excursionista de Badalona perquè és un club de grans escaladors. I també sóc soci del Peñalara de Madrid, perquè em van fer soci d’honor. Sóc soci d’aquests tres centres i el CEC el porto al cor perquè m’ha donat molt. Per exemple, fer-me amic del Jaume Altadill, i això és com si et fan una pòlissa de crèdit que no has de tornar mai. El CEC m’ha permès conèixer el José Luis Marin o el Toni Torà. Jo vinc d’un barri senzill, d’una família senzilla, i la muntanya m’ha permès voltar pel món. A mi, la muntanya m’ho ha donat tot. La muntanya no és un esport, és una manera de viure. He conegut autèntics mites, com els germans Ravier, Bonatti, Diemberger, Cassin… M’ho he passat molt bé. Hem tingut moments molt bonics i molt tristos. Això ho dóna el CEC en particular i la muntanya en general.

Xavi Ayuso entrevista Joan Quintana i Paredes.

Xavi Ayuso
Xavi Ayuso

Xavi Ayuso López practica l’escalada des de 1983. Dos anys després comença a fer alpinisme. Des de llavors ha escalat artificial, paret, esportiva i especialment cascades de gel. És membre i assessor de l’stage de muntanya hivernal del GAME. Col·laborador especialista en la productora Pixpeak i en el programa Al Filo de lo Imposible (RTVE).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s