Excursió a la Serra de les Encantades (Solsonès)

“L’excursió del mes”, una secció que ja s’ha convertit en un clàssic de cada número de la revista Muntanya, ens recomana una sortida de baixa o mitjana muntanya que es pot fer en un dia, en algun indret poc freqüentat de la geografia de Catalunya.

Novetat editorial: El cor de les muntanyes, de Ton Barnils

Aquest dietari descriu la travessa integral del Pirineu entre l’Atlàntic i la Mediterrània al llarg de gairebé nou-cents quilòmetres per colls, cims i tarteres. La Transpirinenca neix a la costa basca entre boscos i masos escampats que retrobem a l’altra punta de la serralada, a Catalunya. Enmig s’alcen els gegants aragonesos i les glaceres, que apareixen i desapareixen des del Balaitús fins a l’Aneto. Al llibre s’hi explica l’experiència personal de l’autor, però també hi ha notes històriques, geogràfiques, sobre mitologia i literatura, etc. Compta amb un capítol final amb els itineraris i mapes de tota la travessa. 

Muntanya 908 (juny 2014)

En l’edició de juny de la revista Muntanya hi trobareu els continguts següents:

ARTICLES

Fent camí pels cingles del sot de Balà (Ernest Gutiérrez Pagès). Una excursió que comença amb caiac, a l’embassament de Sau, ens duu a descobrir a peu el sot de Balà, l’indret més desconegut dels cingles de Tavertet.

Recomanem el llibre: “Geologia i paleontologia per a aficionats. Excursions pel Pallars i l’ Alt Urgell”, de Nieves López Martínez

 L’eminent paleontòloga Nieves López tenia un gran interès per la divulgació científica i un talent natural per a fer comprensible als profans allò que podia semblar incomprensible. Amb aquest esperit, i durant la seva perllongada estada a Rivert (Pallars Jussà), entre el 1993 i el 1996 va organitzar, amb la col·laboració de l’Ajuntament de

Salàs de Pallars, una sèrie de cursos d’introducció a la geologia que ella mateixa va titular Cursos de geologia i paleontologia per a aficionats. Aquests cursos, incloïen rutes i excursions de descoberta pel territori, a través dels quals l’autora volia  familiaritzar els participants amb la geologia de la zona i transmetre’ls els seus coneixements sobre l’entorn i el Pirineu. Aquest títol que ara publica l’editorial entrecomes, en català i en castellà, recull en un sol volum aquells quatre cursos i tot el material que l’autora va preparar: s’hi inclouen els textos, esquemes i imatges que ella incloïa en els seus dossiers.

 Els quatre cursos que s’inclouen en aquest llibre plantegen una revisió d’aspectes teòrics sobre geologia històrica, geologia estructural, la interpretació dels fòssils, i la dinàmica de la terra i el registre geològic, aspectes que s’aborden també en les respectives excursions pel Boumort, el Montsec de Rúbies, la conca de Tremp i la zona de Salàs de Pallars. També s’ha inclòs en aquest volum una cinquena ruta per l’entorn de la Seu D’Urgell preparada per l’autora.

L’autora

La paleontòloga Nieves López (1949-2010) va ser una investigadora i professora universitària apassionada, entusiasta i excepcional. Com a paleontòloga, els seus mèrits són innombrables, fruit d’haver treballat i destacat en molts camps d’aquesta disciplina, des de la taxonomia fins a la biostratigrafia. Va fer la tesi doctoral a Montpeller i posteriorment va obtenir dos doctorats en ciències (seccions de Biologia i Geologia) a les facultats de Ciències Biològiques i de Ciències Geològiques de la Universitat Complutense de Madrid. Va dedicar més de 30 anys a la carrera docent, primer a la Universitat Autònoma de Madrid i després a la Universitat Complutense.

També va generar una gran quantitat de publicacions (més de dos-cents articles) i material docent; en aquest àmbit destaca la seva contribució amb la Guía de campo de los fósiles de España, i també Paleontología. Conceptos y métodos, que va escriure en col·laboració amb el Dr Jaime Truyols.

Més informació sobre Nieves López Martínez 

Geologia i paleontologia per a aficionats. Excursions pel Pallars i l’Alt Urgell

Nieves López Martínez

Fotografia d’Iván Pérez López

Barcelona: Entrecomes, agost 2013 [Col·lecció A Plaeret]

Muntanyes del Baix Camp

La mola de Colldejou des de la serra de Llaberia

La revista Muntanya està preparant un reportatge sobre les muntanyes del Baix Camp en la propera edició d’octubre (nº 897).  Una tria d’itineraris a peu pel puig de la Cabrafiga, la serra de Llaberia, la muntanya Blanca i el castell d’Escornalbou. Excursions per descobrir paisatges i pobles plen d’història…

La mola de Colldejou (914 m)

… I per descobrir la llegenda dels dips, uns gossos negres d’instints vampírics que ataquen els ramats i la gent que volta les nits per xuclar-los la sang. Tot i que van extingir-se al segle XVIII, encara hi ha qui els ha vistos per aquests encontorns, especialment entre Colldejou i Pratdip.

Els itineraris que presentarem són:

1. Volta al puig de la Cabrafiga, des de Pratdip.
2. De Colldejou a Pratdip per la serra de Llaberia.
3. La muntanya Blanca, entre Llaberia i Mont-roig del Camp.
4. De l’Argentera al castell d’Escornalbou.

© Fotos: Muntanyes de la Costa Daurada

Adlerweg, el camí de l’Àguila

La ruta de muntanya Adlerweg o camí de l’Àguila és una extensa xarxa de camins que travessen el Tirol (Àustria) d’est a oest. El seu traçat simbolitza una àguila orgullosa que estén les ales sobre la regió, alhora que l’excursionista les recorre.

Ascenció al Pic Heuberg (1.603 m)

Aquest gran sender es va inaugurar l’any 2005. La ruta principal comprèn 31 etapes i uns 280 km. Comença a St. Johann, al Wilder Kaiser, i a través de les muntanyes de Karwendel, acaba a St. Anton am Arlberg i la vall de Lech. Però la totalitat de la ruta, amb variants alpines i rutes regionals, assoleix els 1.480 km i 126 etapes.

Refugi Stripsenjoch (1.667 m)

Les Rutes Màgiques, que il·lustren aquestes imatges, proposen de recórrer un tram de l’itinerari, des del llac de Walchsee fins al llac Achensee en una setmana, a través de valls, gorges, llacs alpins, refugis i pobles típics del Tirol. Són jornades de 6-7 h i d’una dificultat mitjana.

Itinerari de l'Adlerweg (Tirol, Àustria)

Webs interessants:

http://www.tirol.at/xxl/en/1343158/index.html

http://www.tirol.at/xxl/en/1343160/_id/836968/_skip/3/index.html

http://www.tirol.at/xxl/en/1343160/_id/836965/_skip/6/index.html

© Fotos Roger Rovira

Les boires de la Mussara

Des del cingle de les Airasses observem aquesta vista de les muntanyes de Prades, entre cingleres espectaculars, sovint cobertes per la popular boira mussarenca, un llogaret màgic caracteritzat per la solitud i la bellesa del paisatge.

La Mussara és avui un poble ruïnós a causa de l’abandonament que va patir l’any 1959. La carretera acaba davant la bassa i les ruïnes de l’església, dedicada a Sant Salvador. El poblet havia aplegat una vintena de cases al voltant d’aquesta església i també algunes altres d’esparses pels encontorns.

A la punta de les Airasses, l’extrem del cingle on es va bastir el poble, hi havia hagut l’antic refugi que el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va construir l’any 1926, ara també en ruïnes, però des d’on es pot contemplar en dies clars una de les millors panoràmiques de la plana del Camp de Tarragona, amb la costa mediterrània al fons. Es tracta d’un lloc idíl·lic, molt elevat, ple de cingles i nombrosos penyals, punt de partida d’excursions ben interessants.

Trobareu la descripció d’un itinerari a través dels cingles i boscos de la Mussara al meu llibre:

Turisme tranquil 1. Guia RACC/ Ed 62, Barcelona 2006. Pàgs. 98-101.

Properament, la revista Muntanya publicarà un ampli reportatge sobre les muntanyes de la Costa Daurada.

(C) Ferran Alexandri, pel text i les fotos.

>La Palma, Isla Bonita

>

L’illa de La Palma és situada en ple oceà Atlàntic, al nord-oest de l’arxipèlag canari. Juntament amb Tenerife, La Gomera i El Hierro constitueix la província de Santa Cruz de Tenerife. Amb només 706 km2, La Palma és un dels indrets de la Terra que ofereix una gran diversitat de paisatges. Hi podem trobar boscos de laurisilva, pinedes extenses i espècies vegetals úniques; però també muntanyes úniques, com ara la Caldera de Taburiente, que culmina al Roque de los Muchachos (2.426 m), cràters volcànics i mars de lava i, sobretot, aigua. La Palma és l’única illa de les Canàries on podem trobar aigua, rierols i torrents.

El Bejenado, la muntanya més individualitzada de La Palma

Pujar al cim Bejenado és una excursió sensacional perquè aquest pic aïllat és un excel·lent mirador de la Caldera de Taburiente, a través d’un sender de muntanya molt agradable. La versió còmoda d’aquesta excursió comença al mirador de La Cumbrecita, port que escurça la ruta “oficial”, que passa pel PR LP 13.3 (la primera part d’aquesta ruta va per asfalt i pista).

Us recomano quel aneu fins al Centro de Visitantes del Parque Nacional de Taburiente, a l’est de la població de El Paso. A partir d’aquí cal prendre la carretera que va fins al mirador de La Cumbrecita, lloc on s’acaba l’asfalt i podem deixar el vehicle a l’aparcament i començar l’ascenció cap al cim Bejenado. Aquest mirador també és un lloc fantàstic per fer-nos una idea de la vastitud de la Caldera de Taburiente.

L’itinerari va avançant per la carena del anomenats Picos del Risco de los Cuervos fins a El Rodeo (1.585 m), punt on enllacem amb el PR LP 13.3 provinent del Centro de Visitantes. Tot el camí fins aquí està senyalitzat; fins i tot, en alguns llocs hi ha escales i cable per agafar-se, en els punts més aeris. Ara és el moment en què es veu millor l’interior immens de la caldera. Tot seguit, un ascens en ziga-zaga duu directament al cim de Bejenado (1.852 m), sent el millor lloc per observar aquesta gran depressió d’origen volcànic i de tots els cims que tanquen aquest perímetre. La tornada es fa pel mateix camí.

El Pico Bejenado és el destí final d’aquest itinerari, que ens haurà ocupat unes dues hores de pujada (1 h 30 min més de baixada). El dia ha estat perfecte per fer fotografies, i la calor moderada per ser un 26 d’octubre a les Canàries. Destaca, sobretot, el verd encès de la pineda que recobreix el cim, i també el pati dels vessants, acompanyats de bon matí, al lluny, per bromes fantasmagòriques. I a la fi, assolim el cim.

Apunt de Ferran Alexandri
Drets de fotografia: Roger Rovira

>Grans senders de muntanya al parc alpí de Karwendel

>Seguint el vol de l’àguila als Alps tirolesos

Ens trobem al cor del parc alpí Karwendel, la zona protegida més gran del Tirol austríac. Els senders de gran recorregut ens duen a cabanes acollidores i refugis de muntanya idílics, a boscos frondosos que mai han estat explotats per l’home i que han esdevingut el refugi d’una flora i d’una fauna extraordinàries.

¿Però quina ciutat ens permet d’arribar en menys de mitja hora des del seu centre històric fins a més de 2.300 m d’altitud per trobar  aquestes muntanyes? Doncs, Innsbruck, la vella capital austríaca del Tirol. Això és possible gràcies al nou funicular i telefèric de muntanya, el Nordkettenbahn. L’estació d’aquest funicular ha estat dissenyada per l’arquitecta iraniana Zaha Hadid (2007) i és un bell exemple de l’arquitectura contemporània en aquesta mena de transports de muntanya.

Una de les rutes més boniques per la bellesa del paisatge, que a més a més travessa tot el Tirol, és el camí Adlerweg, conegut com el sender de l’Àguila. El tram d’Innsbruck va des del cim de Hafelekar (2.334 m) fins al refugi de la Pfeisshütte a través del sender de Goethe (Goetheweg). És una ruta d’alta muntanya que demana una certa experiència i bon estat físic. La ruta està molt ben traçada i el camí ben equipat en els trams que ho requereixen.

El Goetheweg segueix en direcció est per l’aresta Mandlscharte fins al refugi Pfeishütte en unes tres hores, on ja podrem degustar el primer plat típic de cuina tirolesa i prendre una bona gerra de cervesa. Després seguirem vers el sender Wilde-Bande-Steig fins al refugi Hallerangerhaus (4 h).

El pas del coll Stempeljoch és molt inclinat, davalla per una tartera equipada amb algunes feixes de fusta, on de vegades costa de mantenir l’equilibri i estar-se drets. Cal anar baixant a poc a poc fins a enllaçar amb el llarg i exposat camí Wilde-Bande-Steig, que flanqueja a mitja falda de muntanya fins al Latafscherjoch.

La darrera etapa de l’excursió duu pròpiament fins als refugis Hallerangerhaus i Hallerangeralm, havent passant pel Latafscherjoch (2.081 m), en una forta davallada fins als prats herbosos i boscos frondosos d’aquests refugis de muntanya.

Durant la davallada a Hallerangerhaus apareixen alguns isards que a darrera hora de la tarda surten a menjar herba fresca. Els isards tirolesos no semblen gaire porucs. Va ser una sort poder fotografiar aquest exemplar tan de prop… potser anava despistat o no ens veia com un perill greu, ja que, de fet, són animals molt espantadissos i de seguida fugen. 

Hallerangeralm, amb l’espectacular mola muntanyosa de Speckkarspitze (2.504 m), és un lloc idílic que convida a pujar aquests cims, plens de vies d’escalada o ferrades, però també senders per pujar-hi a peu.

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia de Roger Rovira

Properament publicarem un reportatge sobre aquesta ruta a la revista Muntanya a partir del material que vam aplegar el mes de juliol passat en aquesta regió dels Alps austríacs, a petició i encàrrec de Innsbruck Tourismus.

Més informació a: www.innsbruck.info

>La via ferrada d’Innsbruck (Innsbrucker Klettersteig)

>Una via que recorre set cims de la Nordkette (Tirol)

Des dels alterosos cims de la Nordkette, la gran serralada que s’aboca sobre la vall de l’Inn i la ciutat d’Innsbruck, capital del land del Tirol i dels Alps austríacs, la panoràmica és indescriptible, meravellosa, pura. Som a prop de la ciutat i en plena alta muntanya. És així, doncs, el camí que segueix la via ferrada d’Innsbruck, ubicada al parc natural de Nordpark.

Se surt de l’estació de muntanya Hafelekar (2.269 m), a la qual hi haurem pujat amb el nou funicular i el telefèric d’Innsbruck (Nordkettenbahnen). La llarga ruta ens duu a set cims de muntanya abans d’arribar al coll de Frau-Hitt-Sattel. I és que la via ferrada d’Innsbruck té una longitud de 3.300 m i un grau de dificultat mitjà, tot i que ha estat considerada com una de les rutes alpines més exigents per a l’excursionisme convencional.

  

Aquesta via ferrada ha estat sanejada recentment pels guies de muntanya de l’Escola Alpina d’Innsbruck (ASI) i pels equips de rescat de la ciutat d’Innsbruck. Han estat renovats més de la meitat dels 2.200 m de cables d’acer i els ancoratges que l’equipen, de manera que podem dir que és una ruta ben segura i en condicions excel·lents, tant d’equipaments com de qualitat de roca.

A dalt dels cimals, resseguim la carena per passos de cavall i talls escarpats a banda i banda. El que més emociona no és la via en si mateixa, ni la seva dificultat (segons com es miri), sinó el paisatge. El paisatge és immens, incomparable, net. Tot i que és un camí freqüentat i famós, és difícil de trobar una massificació d’excursionistes i d’escaladors en aquesta regió dels Alps. I això és el que compta, a la fi.

Arribant al pic de Kaminspitze (2.435 m). Al fons, coronat per dos muntanyencs, hi ha el Kemacher (2.480 m), el cim més alt d’aquesta via ferrada; però encara queda un bon trajecte de camí fins a arribar al coll de Frau-Hitt. Paga la pena continuar-lo i gaudir-ne.

Moltes parets d’aquesta via són ben dretes i amb un pati sensacional, amb vistes a la ciutat d’Innsbruck per un costat, petitíssima, i barrancs i espadats per l’altre costat, amb vistes a les muntanyes de Gleirsch-Halltal-Kette, a l’Alpenpark Karwendel, i a les muntanyes que fan frontera amb Alemanya.

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia de Roger Rovira

Properament publicarem un extens reportatge sobre els Alps del Tirol a la revista Muntanya, a partir del material que vam aplegar el mes de juliol passat en aquesta regió d’Àustria, a petició i encàrrec de Innsbruck Tourismus.

Més informació a: www.innsbruck.info