Moltes vegades hem pensat els excursionistes (almenys els que tenim una certa edat) que el coneixement de la muntanya està també molt relacionat amb la cultura de les valls que trepitgem. Som, també, el que mengem. Per això, en acabar una excursió ens abelleix tastar la cuina de muntanya, de les regions que caminem.
Restaurant “Lutter&Wegener” Villa Solitude a Bad Gastein.
Una de les possibilitats que ofereix el parc nacional de Hohe Tauern, en el land de Salzburg, són les 7 rutes culinàries per tastar els millors productes i creacions, al mateix temps que podem estar gaudint del millor paisatge alpí.
Amb el títol de Via Culinària s’engloben des del 2009 set rutes temàtiques que recorren la ciutat i la regió de Salzburg, amb més de 200 restaurants de gran categoria; però també tasques tradicionals i refugis alpins. El nexe d’unió d’aquests establiments és l’elaborada presentació, el detallisme i sobretot la combinació de les receptes tradicionals amb les noves tendències culinàries, amb l’ús, evidentment, dels productes locals de primera qualitat.
El xef del restaurant Unterbergerwirt de Dorfsgastein explica les seves especialitats en cuina de carn.
A muntanya, certament destaca la carn, com ara el xai del Tennengau, la vedella de Pinzgau, el xai de les muntanyes del Tauern, el cabrit, el porc ecològic… Delícies que tenen els noms de Schweinsbratt in der Rein (porc rostit), Tafelspitz, Kaiserschnitzer, etc., referits a l’espatlla de xai, cabirol, senglar o isard.
Per acabar un bon àpat, se serveix el típc Schnapps, l’aiguardent de fruits tan popular als Alps d’Àustria.
Arribant al cim Tagkopf (2.085 m), des de Heinreichalm (Dorfgastein)
Durant la primera setmana de juliol un equip de la revista Muntanya va viatjar al land de Salzburg, per encàrrec de Salzburgerland Tourismus, amb l’objectiu de fer un reportatge sobre la vall de Gastein i la nova ruta de senderisme alpí coneguda amb el nom d’Almenweg (el camí dels prats).
Travessant el bosc de Leidalm, en sortir de la cabana de Biberalm (1.734 m)
L’Almenweg és una ruta alpina circular, senyalitzada en 31 etapes (nosaltres vam fer de la vuitena a l’onzena) i 350 km de recorregut, amb més de 120 equipaments de muntanya, entre refugis, granges i cabanes de pastors obertes al públic, amb servei de restaurant i pernoctació. La ruta transcorre per una altitud que gira a l’entorn dels 2.000 m, cota que està considerada com a plenament saludable, apta per a tots els nivells d’excursionisme.
Llac sota el pic Hirschinger (2.119 m)
La vall de Gastein, també és famosa a l’hivern per l’esquí i durant tot l’any per les aigües termals, explotades des de l’època romana. Situada en el marc de les serralades alpines del parc nacional Hohe Tauern (el més gran d’Àustria), i amb tres poblacions capitals: Bad Gastein, Bad Hofgastein i Dorfgastein. Tres pobles entre altes muntanyes i una vall esplèndida, gens massificada i amb un turisme responsable i un paisatge alpí de primera categoria. Ara, a l’estiu, es poden usar els telefèrics que a l’hivern ens duen gairebé a dalt dels cims, per davallar esquiant els vessants de la muntanya; aquest mitjà de transport és molt útil per començar les notres excursions des d’una bona altura, cosa que evita els enutjosos desnivells de l’inici de la caminada.
Sortint de Bradner Hochalm en direcció a Hirschinger i la Bergstation.
Els Almhütte, refugis d’alta muntanya de parada i fonda
Els Almhütte són veritables refugis d’alta muntanya, que també en podríem dir cabanes o petites granges autosuficients. Tenen animals molt ben cuidats: vaques, porcs, gallines… Fan formatge i embotits, delícies que podem tastar quan fem una parada enmig de la ruta o bé quan hi arribem al vespre per passar-hi la nit. De fet, són petits hotelets, pulcres i excel·lents (no cal dur sac de dormir).
Fusta de formatges i embotits a Präau-Hochalm (1.811 m)El refugi de Biberalm (1.734 m)
Fer aquest itinerari representa un bon ritme d’excursió diari, amb etapes d’entre 5 i 7 hores, que podem completar en un mes o bé fer estades més breus i resoldre 4 etapes en una setmana, a més de gaudir de les termes i la gastronomia de la vall.
Davallant del cimTagkopf vers Präau Hochalm.
Adreces d’interès:
www.salzburger-almenweg.at: Aquest és el web del sender Almenweg, on es pot sol·licitar una guia gratuïta amb una descripció detallada de les 31 etapes (punt de sortida, característiques del terreny, temps del recorregut, distància, dificultat, descripció del camí, cabanes-refugis, perfil del recorregut, etc.). A més a més, aquesta web ofereix una vista tridimensional de cada etapa, amb una imatge de la zona. A través d’internet, totes les dades de la ruta es poden carregar en equips de navegació GPS.
blog.salzburger-almenweg.at: el blog de l’Almenweg, per conèixer de primera mà les cròniques i relats d’aquesta ruta.
www.badgastein.at: tota la informació sobre les poblacions de la vall de Gastein: Bad Gastein, Bad Hofgastein i Dorfgastein. També sobre el parc nacional de Hohe Tauern, i tota la cultura, tradició i interès.
http://salzburgerland.com: tota la informació sobre el land de Salzburg, des de la pràctica dels esports a la natura (hivern i estiu), la gastronomia, etc., fins la història i la cultura d’aquesta regió d’Àustria.
Totes les fotografies (exceptuant la de Biberalm, que pertany a Salzburgerland Tourismus) estan subjectes a drets d’autor. Qualsevol forma de reproducció, difusió o comunicació pública només pot ser feta amb l’autorització de la revista Muntanya i dels autors de les imatges.
Autors reportatge: Ferran Alexandri i Roger Rovira.
La revista Muntanya està preparant un reportatge sobre les muntanyes del Baix Camp en la propera edició d’octubre (nº 897). Una tria d’itineraris a peu pel puig de la Cabrafiga, la serra de Llaberia, la muntanya Blanca i el castell d’Escornalbou. Excursions per descobrir paisatges i pobles plen d’història…
La mola de Colldejou (914 m)
… I per descobrir la llegenda dels dips, uns gossos negres d’instints vampírics que ataquen els ramats i la gent que volta les nits per xuclar-los la sang. Tot i que van extingir-se al segle XVIII, encara hi ha qui els ha vistos per aquests encontorns, especialment entre Colldejou i Pratdip.
Els itineraris que presentarem són:
Volta al puig de la Cabrafiga, des de Pratdip.
De Colldejou a Pratdip per la serra de Llaberia.
La muntanya Blanca, entre Llaberia i Mont-roig del Camp.
La ruta de muntanya Adlerweg o camí de l’Àguila és una extensa xarxa de camins que travessen el Tirol (Àustria) d’est a oest. El seu traçat simbolitza una àguila orgullosa que estén les ales sobre la regió, alhora que l’excursionista les recorre.
Ascenció al Pic Heuberg (1.603 m)
Aquest gran sender es va inaugurar l’any 2005. La ruta principal comprèn 31 etapes i uns 280 km. Comença a St. Johann, al Wilder Kaiser, i a través de les muntanyes de Karwendel, acaba a St. Anton am Arlberg i la vall de Lech. Però la totalitat de la ruta, amb variants alpines i rutes regionals, assoleix els 1.480 km i 126 etapes.
Refugi Stripsenjoch (1.667 m)
Les Rutes Màgiques, que il·lustren aquestes imatges, proposen de recórrer un tram de l’itinerari, des del llac de Walchsee fins al llac Achensee en una setmana, a través de valls, gorges, llacs alpins, refugis i pobles típics del Tirol. Són jornades de 6-7 h i d’una dificultat mitjana.
Walchsee és un municipi del Tirol (Àustria), del districte de Kufstein, ubicat a la vall inferior de l’Inn, a tocar de la immensa serralada muntanyosa del Kaiser Wilder. El llac de Walchsee fa gairebé 100 ha, amb una temperatura a l’estiu que pot assolir el 20ºC, una excel·lent qualitat de l’aigua, ideal per al banys i els esports aquàtics.
Llac de Walchsee
La llegenda de Walchsee
Diuen que fa molts, molts anys, en aquest mateix indret de Walch on hi ha el llac (see) hi havia hagut un gran bosc. Era un bosc especial, amb animals màgics i plantes rares. En els extrems oposats del bosc hi vivien dos pagesos tossuts, que tots dos es pensaven que el bosc era seu. Al principi van discutir sobre això, després s’escridassaren i es barallaren i lluitaren per la propietat d’aquest bosc. Com més temps passava, la disputa es feia encara més gran, i cada vegada que es trobaven al bosc es barallaven i no volien admetre de cap manera que el bosc no era “seu”. En una d’aquestes conteses, de sobte el cel s’enfosquí i començà a tronar i llampegar fins que se sentí una gran explosió. Després, silenci. Quan es féu la llum, el bosc sencer havia desaparegut i al seu lloc hi havia un gran llac. Ningú no tornà a veure mai més els dos pagesos.
La revista Muntanya està preparant un monogràfic sobre els Alps del Tirol austríac, que publicarà el 2012. En apunts successius anirem avançant informació.
Des del cingle de les Airasses observem aquesta vista de les muntanyes de Prades, entre cingleres espectaculars, sovint cobertes per la popular boira mussarenca, un llogaret màgic caracteritzat per la solitud i la bellesa del paisatge.
La Mussara és avui un poble ruïnós a causa de l’abandonament que va patir l’any 1959. La carretera acaba davant la bassa i les ruïnes de l’església, dedicada a Sant Salvador. El poblet havia aplegat una vintena de cases al voltant d’aquesta església i també algunes altres d’esparses pels encontorns.
A la punta de les Airasses, l’extrem del cingle on es va bastir el poble, hi havia hagut l’antic refugi que el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va construir l’any 1926, ara també en ruïnes, però des d’on es pot contemplar en dies clars una de les millors panoràmiques de la plana del Camp de Tarragona, amb la costa mediterrània al fons. Es tracta d’un lloc idíl·lic, molt elevat, ple de cingles i nombrosos penyals, punt de partida d’excursions ben interessants.
Trobareu la descripció d’un itinerari a través dels cingles i boscos de la Mussara al meu llibre:
Turisme tranquil 1. Guia RACC/ Ed 62, Barcelona 2006. Pàgs. 98-101.
Properament, la revista Muntanya publicarà un ampli reportatge sobre les muntanyes de la Costa Daurada.
Una ruta, recentment inaugurada, per gaudir dels boscos d’alta muntanya
Es tracta d’un recorregut de 8 km i un desnivell de 198 m que transcorre pels boscos i prats de les parròquies de Canillo, Encamp, Ordino i la Massana, amb una durada aproximada de 3 hores. El camí se sol iniciar al coll d’Ordino; és una ruta circular.
Per passejar i córrer és una ruta de nivell moderat. Per fer-la amb BTT, té una dificultat mitjana-alta. Per descobrir la vegetació, la fauna i els paisatges és una ruta ideal per a nens. Per admirar els grans paisatges és una ruta que obre l’angular a moltes valls i cims de la geografia andorrana.
La revista Muntanya, en l’edició de juny (896) presentarà oficialment i amb més detall aquesta ruta.
Des de fa uns quants anys, les vies ferrades han anat guanyant adeptes als Països Catalans gràcies a les noves obertures d’itineraris i al seu bon equipament. Les vies ferrades són una manera relativament fàcil d’endinsar-se a la verticalitat. De fet, amb un curs de tècniques d’assegurament i de ràpel es podrà gaudir de sensacions impressionants, abans només a l’abast dels escaladors.
Andorra va decidir fa uns anys invertir en noves ferrades com a atractiu turístic per als amants dels esports de muntanya. Avui dia hi ha 17 vies ferrades concentrades en una zona no massa extensa, fet que converteix aquest racó dels Pirineus en un destí imprescindible per als amants d’aquest esport.
La ferrada de Sant Vicenç d’Enclar és una via molt maca. L’itinerari va superant uns quants ressalts fins a situar-se en un esperó aeri. Es passa també per un parell de rampes de roca equipades amb cadenes per a les mans i cables per assegurar-nos. Després d’una petita travessa per unes terrasses arribem a la part final de la ferrada. Aquí trobarem un llarg desplomat molt exigent físicament, però ben equipat. Després d’això se segueix pel fil d’un esperó rocallós, més tombat, que enllaça plaques llises de roca, fins a superar un petit bloc enmig del bosc. El final de la via és a sota mateix de l’ermita de Sant Vicenç d’Enclar, un bon mirador de la vall d’Andorra.
Dades tècniques
Desnivell: 170 m
Recorregut: 250 m
Orientació: E
Aproximació: 5 min
Tornada: 25 min
Dificultat: D
Horari/via: 1 h
Fotografies de Roger Rovira. Un reportatge més extens sobre les vies ferrades d’Andorra es publicarà a l’edició d’agost de la revista Muntanya.
Asclepi (Esculapi d’Empúries), déu de la medicina, fill d’Apol·lo i de Coronis i pare d’Higieia, representat per un vell barbut, amb un mantell que deixa nus una part del pit i els braços, duia originàriament un bastó al qual s’enrosca una serp. Aquesta estàtua en marbre blanc fou trobada a Empúries l’any 1909 durant les excavacions, partida en dos trossos; datada del s II aC. Des del 2008 s’exposa la Museu d’Empúries. Fa 2,20 m d’alçada i pesa 900 kg. És l’obra d’art grega més important trobada fins ara als Països Catalans.
L’escullera hel·lenística (s II-I aC) feta poc després de l’arribada dels romans, a causa de la intensificació del tràfic comercial, és situada a la platja de Sant Martí (fora del recinte arqueològic). De fet, a banda del poblat indiget establert en aquesta part del golf de Roses (al terme de l’Escala), dues grans civilitzacions van establir-s’hi: una ciutat grega al costat de la platja, la Neàpolis o Emporion ‘mercat’, i una ciutat romana adjacent.
Els grecs, amb llur cultura, condicionaren l’evolució dels indígenes, i donaren lloc a la cultura ibèrica. L’any 218 aC un exèrcit romà comandat per Cneus Corneli Escipió desembarcà al port d’Empúries. S’iniciava el procés de romanització de la península Ibèrica, que tant influí políticament i culturalment.
Els mosaics que decoraven el terra de les cases romanes més importants de la ciutat són una mostra del llegat dels homes que inventaren el mare nostrum.
El 16 i 17 de maig passat una convocatòria de premsa organitzada per l’Hostal Empúries va reunir un considerable equip de professionals: TV3, TVE, El Periódico, La Vanguardia, la revista Muntanya i Catalunya Ràdio, entre d’altres.
L’Hostal Empúries és el primer establiment d’Europa que ha obtingut la certificació Leed que l’acredita com a líder en eficiència i disseny sostenible segons els estàndards internacionalment acceptats per a edificis sostenibles que han demostrat el seu compromís ecològic en complir els objectius de més alta eficiència.
Aquesta trobada comptava amb la presència de l’arquitecte americà William McDonough, un dels responsables de desenvolupar el Cradle to Cradle i un dels personatges més influents del món sobre aquest concepte de sostenibilitat.
EL CRADLE TO CRADLE
El Cradle to Cradle és una aproximació revolucionària per al redisseny de la indútria humana, basada en la convicció que el disseny intel·ligent, inspirat en la productivitat regenerativa i segura de la natura, pot crear una indústria que sostingui i regeneri, que no sigui només sostenible.
Cradle to Cradle significa literalment “del bressol al bressol”. S’ha de redefinir la indústria humana perquè produeixi serveis i productes en dos cicles tancats i interdependents, el cicle biològic i el cicle tècnic, que permetin una circulació indefinida de materials valuosos, no tòxics i que generin abundància.
Un producte es pot concebre com a nutrient biològic; per tant retornarà a l’aigua o a la terra sense deixar materials tòxics en el procés.També poden ser nutrients tècnics, que són aquells que continuen circulant com a materials en cicles industrials tancats que generen valor.
El Cradle to Cradle, desenvolupat per l’arquitecte americà William McDonough i el químic alemany Michael Braungart, té com a objectiu iniciar una nova revolució industrial, en què la indústria humana generarà impactes positius en el nostre entorn. Els tres principis del Cradle to Cradle són els següents:
Revista Muntanya 